passar el temps sense pensar

jo voldria ser
com el meu gat
que s'asseu i espera
davant la finestra
i mira el temps
i el veu passar

i potser pensa el que farà
però se'n sap oblidar
quan torna veure girar
les fulles, i el temps, i el demà

jo voldria ser
com el meu gat
que cada matí
quan es lleva
obre els ulls
per tornar a començar

i no decideix que va passar
ni si ahir la va encertar
ni si avui sabrà endevinar
la finestra per la que mirar

la vida dins d’una mà

a vegades
em miro les mans
tenen tanta vida
si m’hi fixo bé
hi veig un mapa
el de la meva vida
tanta força, patiment, amor
tantes coses escrites


a vegades
em miro les mans
i en elles t’hi busco
en els seus dibuixos
són els meus moments
els que m’has donat
i la distància em molesta
i no m’hi deixa veure clar

a vegades
em miro les mans
i els pregunto
per on has marxat
jo que em pensava
que t’havia agafat
però no es pot caçar
la vida dins d’una mà

a vegades
em miro les mans
perquè tinc por
de trobar-te a faltar

mira, creix, fes

no és on som

és si ho sabem veure

no és qui som

és si ho sabem ser

no és com som

és si ho volem ser

cadascú té el que té

tendim a comparar la felicitat,la sort

la nostra, la dels nostres veïns

vivim massa amontegats

uns a sobre dels altres

hauríem d'aixecar el cap

trobar un racó i gaudir

no pensar nunca en la muerte

no pensar nunca en la muerte

y dejarse ir las tardes

mirando como atardece

ver toda la mar de frente

y no estar triste por nada

mientras el sol se arrepiente

y morirme de repente

el día menos pensao

ése en el que pienso siempre

manuel alcántara

despertars

quan vegis sortir el sol

dona't la volta i mira

com la llum pinta els colors

del racó que t'acollia

com esborra els paranys

que de nit més et traïen

pessics de memòria

pots tenir la finestra tancada i barrada

però no enganyaràs pas a ningú

quan algú està ple d'història

dona vida a les parets

BONES FESTES

si em dones la mà

si vens ab mi

potser el camí ens agradarà més

perque el farem junts

assolir la vida

avui he llegit que la sort

és desitjar allò que es pot tenir

em sento molt afortunda

mar de tardor

pel seu desendreçat horitzó
pel reclam de la seva forta olor
perque és més viu el seu color
perque crida amb gran passió
és per això que el mar reneix
quan mor l'any, a la tardor

camí al paradís

he descobert el meu paradís
l'he presentit per la olor
l'he localitzat pel seu so
i m'hi he quedat pel color

perfils de mar

quan viure i treballar són la mateixa cosa

com sempre

i els fidels companys de viatge esperen pacients

com sempre

la vida t'esgota però l'adores

com sempre

patir per néixer

les tempestes que patim

en aquesta refotuda vida

són les que ens ensenyen a gaudir

de la deliciosa elegància de la calma

de veure-les partir

amic pacient

el millor de viure a la montanya

és poder anar a veure el mar

i trobar-lo com si t'hagués estat esperant

atur

quina cosa més trista

veure al vell mariner

retirat de la mar

profundament deprimit

abandonat

olorar els records

hi ha una olor per a cada racó

i és un plaer poder recordar

per tornar a olorar el mar

quedar al marge

després de la partida

cadascú retorna als seus afers

i els que no en tenen

veuen passar la vida

amagats darrera la porta

caràcter nacional

un diumenge
una tarda d'acudits
de fum i copa
com sempre

l'aigua sempre va al mar

sembla que hi hagi moltes opcions

que al llarg dels dies podem triar

però amb el temps se'ns acut enfilar-nos i mirar

i sembla clar que allò que som ens marca el destí

només em triat el camí, no pas la fí.

la necessitat fa l'art

quina obsessió que tenim per expressar-nos

per deixar la nostra marca

serà perque som presumits, tossuts, insegurs

no sé perque serà però a vegades és molt bonic

testimoni mut

hi ha racons de món

que pateixen moltes penes

quantes vides s'han trencat

a sota de tres paraules

tempestes capritxoses

en aquest món que estem destruint

no ens preocupem per les tempestes veïnes

i ens acabarem ofegant

amb tantes esquitxades

magnètica adolescència

la primavera desvergonyida

s'espolsa l'hivern amb força

és el seu dia a dia

viure a mil i morir consumida

el meu bàlsam

adoro la llum dels viatges

que regala tardes de plata

al pacient caçador de records

petit paradís

ara ja sé on era

el primer home que va dir

que només amb un troç de terra

es pot ser molt feliç

l'home i el mar

quan ets a port i a la calor de la llar

oblides el fred que has passat

i li perdones tot al mar

per poder tornar-hi demà

des de fa mils i mils d'anys

calor d'hivern

tota la força de l'hivern

es manifesta desbocada

per arrossegar-nos sense preguntar

a la més plàcida calma

tresors perduts

el que menys valorem

és el que podem fer cada dia

és curiós

si mai marxem de casa

serà el que més anyorarem

amb els ulls dels nens

avui és un altre dia

com cada dia

jo voldria sempre

veure i viure com si fos el primer cop

com ho fan els ulls d'un nen

avui és diumenge

a tot arreu on vagis

hi trobaràs un diumenge

en diguin com en diguin

deu ser cosa dels humans

no voler entendre la vida

contra natura

quan la vida batega desbocada

intentar domar-la

pot ser una tremenda pèrdua de temps

costum obsessiu

aquesta mania que tenim

d'endreçar la vida

quan ho mires des de lluny

arriba a semblar absurd

usual i especial

ja sé que és força usual

tots ens sentim especials molts cops al dia

però no deixa de passar

que veus segons quines coses

i creus que ets un ésser afortunat

el preu de l'or

paradís daurat

per al viatger afortunat

malson atormentat

per al que neix desamparat

mai fàcil

quan jo tenia pocs anys

el pare em duia a la barca

i em deia: "quan siguis gran

no et fiïs mai de la calma"

resistència

hi ha moltes coses que tu i jo tenim

a ells els agradaria tenir la mateixa sort

però hi ha una cosa que ells tenen

i tu i jo mai podrem tenir

hauriem hagut de néixer allà

sàbies confidències

fa ben poc em deia un amic

que s'avergonyeix d'alguna antiga baralla

i que potser hauriem d'aprendre

de com disputen els animals

creacions divines

però com voleu que els homes

mai hagin deixat d'inventar

Déus en els que creure

sembla impossible que la natura

sigui tan creativa

només gràcies a l'atzar

la imposició de néixer

morir per perpetuar la vida

matar per sobreviure

tremenda competició

a la que tots estem obligats a jugar

un instant

entre viure i morir
a vegades només hi cap un instant
aquesta incertesa
em fa sentir tremendament vital

medecines

hi ha moments bons

compartits

quan estiguis trist

recorda'ls

humanitats

cada un de nosaltres

té un temps i un destí que ens fa únics

l'estímul de viure

és poder-ho compartir

anyorança

no tornaries enrera?

a mi m'agradaria

potser no tant per la innocència

més aviat per la fortalesa

remugar a plaer

ja sé que no és tan senzill

aguantar el pes del dia a dia

però pensa en la sort que tens

de compartir un troç de sol al matí

el goig de viure

no ens adonem

que el que fa més dolça la nostra vida
són aquests càlids costums
de la rutina del dia a dia